Reflexió

El llibre “Els dimarts amb Morrie” de Mitch Albom m’ha fet obrir els ulls. És una història tendre però alhora dramàtica sobre un vell professor, el seu antic alumne i la seva última tesi plegats. Aquesta lectura m’ha fet adonar que molts aspectes, que havia acceptat com a propis i inalterables, estan errats i els he de canviar.  Que els aspectes que tenen un èxit social generalitzat, no tenen perquè ser les meves prioritats o objectius a la vida i que el més important és conèixer-se a un mateix i mica en mica anar-nos construint.  Un cop ens adonem d’això ja no buscarem una feina per a obtenir un cert reconeixement social o per cobrar un cert sou ja que en realitat no ens farà feliços i haurem gastat el nostre temps amb coses que en realitat no ens interessen vivint enganyats. A més, en la cultura actual, com més diners tens, més èxit pots tenir, i per tant com li passa al Mitch dedica la majoria del seu temps a qüestions de feina i s’adona que ha malgastat el temps. La societat en general és presonera del temps i amb les noves condicions laborals, encara ho serem més, ja que ens retallaran el sou i haurem de fer més hores de feina.  Tot i això, hem de trobar temps per estar amb les persones que estimem i fent aquelles coses que realment ens agraden,  transformant el temps en qualitat, donant sentit a allò que fem, a la nostra existència dedicant-nos als altres.

Com a futura mestra, els transmetria als alumnes aquesta mateixa idea, que no han de seguir les modes com a rucs, ja que en realitat estan sent víctimes del sistema capitalista i de les grans multinacionals que els fan creure mitjançant unes agressives campanyes de publicitat en horari infantil allò que és guai i que necessiten per ser el que mola més a l’escola. La cultura actual està creant la Societat de la infeliçitat, la qual només pot ser feliç consumint algun producte. La major aspiració de les persones és adquirir una cosa millor de la que tenen  i aquest ritme de vida ens acabarà explotant als morros a tots. No cal que seguim aquesta corrent, no necessitem tantes coses materials. Cadascú és diferent i té el dret a ser diferent  i que és precisament aquesta diferència el que ens fa especials i únics. Ells han d’aprendre a discernir entre allò que volen i allò que realment necessiten.

El llibre m’ha ensenyat a ser pacient amb aquells que m’envolten i la importància de dedicar un temps a aquelles persones que estimes. Als meus alumnes, segurament els tindré un apreci especial, pel que intentaré dedicar-los la meva atenció d’una manera individualitzada en la mesura que ho pugui. Com en Morrie fa amb les persones que atén a casa seva; les escolta amb atenció, com si fossin l'única persona al món, volent donar la resposta afectiva que necessiten. En definitiva, saber escoltar a les persones. Quan aquestes veuen que els escoltes i els dediques el teu temps, t’ho acaben agrint establint, a la llarga, un vincle especial.


Qui no recorda un mestre/tra amb especial tendresa? Què feia aquest per que formi part de la nostra memòria? Personalment tinc records de les professores de P4, Primer i Segon de primària les quals recordaré tota la vida. A mi m’agradaria que els meus alumnes em recordessin i per això intentaré transmetre’ls la seguretat i la tendresa que pugui. Per fer-ho sóc conscient que m’hauré de carregar de paciència, ja que hi ha alumnes més moguts que d’altres.

Un altre aspecte que m’ha agradat molt del llibre és el fet que com a humans tots podem cometre errors i que no per haver-los comès ens hem d’estar lamentant tota la vida. Al contrari, sempre estem a temps de canviar. No tant el fet de solucionar els errors o problemes, ja que moltes vegades hi ha qüestions que no tenen marxa enrere com ara un accident o una malaltia. En aquests casos, Morrie ens ensenya a acceptar la situació que tenim i mirar de tirar endavant. 
Aquest aspecte personalment m’ha ajudat molt, ja que acostumava a ofuscar-me en els meus problemes com ara una entrega de la universitat o un examen sense adonar-me que en realitat sóc molt afortunada tenint com a màximes preocupacions aquests aspectes, ja que estic sana i de moment no tinc cap familiar pròxim a l’hospital, tinc casa i menjar i estic estudiant la carrera que volia a la universitat després de lluitar per aconseguir la nota de tall demanada.  


En definitiva que dels problemes, si tenen solució ens n’hem d’ocupar, no preocupar.  I si no tenen solució, hem d’acceptar-los i continuar endavant amb la nostra vida, que a la fi és l’única que tenim. Aprendre a tenir una visió positiva de la vida, ja que tot està en els ulls que miren; pots ser molt feliç amb no res, però n’has d’estar convençut. A més, m’agradaria remarcar que quan tu desitges una cosa amb molta força i t’hi esforces al màxim per aconseguir-ho, molt possiblement ho aconseguiràs. Segurament cauràs moltes vegades abans d’arribar, però hi arribaràs.

Els altres aspectes que tracta sobre l’amor, el sentiment de compassió i sobretot la mort...no els tractaria amb els nens, ja que els trobo massa complicats en segons quines edats. Morrie estableix que cada cosa s’ha de fer al seu temps i per exemple preocupar-nos per la mort i preguntar-nos pel sentit de la nostra existència pot ser una mica complicar i fora de lloc.

Encara no tinc molt clar si la meva vocació és ser mestra, ja que mai m’he trobat davant una classe de nens amb ulls curiosos esperant que els diguis alguna cosa.  Suposo que en el fons sí que ho sé i el problema és que no em veig d’aquí uns anys, ni com a persona ni com a mare ni com a mestra. Em fa una mica de respecte pensar en el futur i en les possibles coses que portarà. Tot i així s’ha de disfrutar el camí, que a la fi, és el que ens ha tocat caminar.